tago_gossos_carola
Dibuix: Carola Elenberger

Durant els deu anys de la vida de´n Gorri a Can Mateu de Revardit podríem explicar anècdotes de l´alçada d´un campanar. Vaig tenir temps d´ensenyar-li el més indispensable que, per cert, em va costar ben poc: “seu”, “estigues quiet aquí”, “dóna´m la pota”, “ara l´altra”. El feia seure, li posava un mocador al costat i m´apartava, i quan el cridava de lluny “vine Gorri” ell començava a moure´s cap a mi sense el mocador, i quan li deia “Gorri, el mocador” reculava, agafava el mocador i venia a posar-lo a la meva mà. Quan li deia: “Gorri, anem a la font, tot decidit, pujava a la cuina a buscar la garrafa de plàstic buida i tot davant meu anava a la font que hi havia a l´altre costat del Revardit. Tot just jo havia omplert i tapat la garrafa, ell ja sabia la seva obligació: tornar-la a la cuina. Allà m´esperava i  em mirava content com dient que ja havia complert. Les eines de treballar a l´hort també era ell l´encarregat de portar-les.
   El que li agradava poc era quan li deia: “Gorri,a rentar la cara!” Abaixava les orelles amb aire submís i es posava davant d´un rajolí d´aigua que manava al costat de l´alzina grossa, esperant que jo li rentés la cara.
A l´estiu teníem moltes visites a Can Mateu, sobretot d´estrangers. Un dia, mentre estava parlant amb uns senyors referent a les proeses del meu amic gos,  els explicava que cada dia als vespres, a l´hora de sopar, quan deia “Gorri, vés a buscar el cassó”, que era l´atuell on posava el seu menjar, i que era a l´entrada on hi tenia el seu jaç, diligent com sempre anava a buscar-lo, estalviant-me una grossa molèstia per la manca de llum. Doncs bé, així estàvem parlant amb aquella gent, que se´ns presenta en Gorri al mig de nosaltres amb el cassó a la boca, com per confirmar la veracitat de les meves paraules. Semblava que se li notava amb la cara la satisfacció que sentia, quan podia fer un servei o ajudar de la seva manera.
   Una vegada, amb la idea de poder traginar llenya vaig fer un rudimentari carretó. Era admirable veure´l tan content, fent de “burret”, i si alguna criatura s´atrevia a pujar-hi per en Gorri allò ja era el màxim.
   Els últims temps de la vida d´en Gorri varen ser de gran tristesa. Desplaçat del seu lloc com a cap de la colla pel seu propi fill, després d´una baralla en la que fou greument ferit, restava sol i impotent.Fins que un dia al matí el vaig trobar prop de la casa en l´arbreda, immòbil i fred, justament damunt el lloc on era enterrada la Viola, la seva parella estimada.
 
Santiago Franch Juandó.
Setmanari Àncora, 21 de novembre de 2002.
 
P1100596

                            

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *