Música: Nana del caballo grande, Camarón de la Isla
Al meu pare.
A Granada hi conviuen la plana i la muntanya, de la mateixa manera que hi conviuen estils de molt variades èpoques, art nazarí, art romà, gòtic tardà, neoclàssic, art del renaixement i plateresc. Passejant pels carrers de la ciutat arreu apareixen representacions d´aquests diferents corrents artístics, així com models d´un art més popular: als barris de l´Albayzín i del Sacromonte hi ha les “zambras” o cases de ball moresques, amb finestres en arc de ferradura pintades de negre sobre fons vermell de sang i els “cármenes”, típiques vivendes amb casa i jardí, enreixades en una presó de flors i sanefes, de parets blanques i balcons negres fent contrast.
Al centre de la ciutat hi ha la gegant catedral amb el seu front coronat d´elevats pinacles; quan es fa fosc la llum artificial cobreix d´or els murs de l´elegant façana. A dins tot és colossal, d´una mida que sembla desproporcionada: portes, quadres, imatges, cúpules i columnes. També construït a gran escala, l´òrgan de la catedral, en or i argent, és a punt de tocar d´un sostre que sembla inabastable.
Al cim d´un turó i sobre un coixí de verd vellut hi ha una joia roja, l´Alhambra. Una tupida vegetació ombreja aquest immens palau, de patis i jardins regats amb l´aigua del riu Darro. A l´interior tot és refinat i sumptuós: columnes fines de capitells geomètrics, sostres de fusta d´estrelles de vint puntes, arcs de guix en arabesc, i rajols acolorits a les parets. Al Pati dels Lleons vigilen dotze esfinxs a la vora d´una font; el clàssic i robust palau de Carles V i l´Alcazaba o antiga fortalesa militar contrasten amb l´acurat refinament de palaus i jardins àrabs.
Per les terres dels voltants de Granada, de camí cap el litoral, el groc de tardor acoloreix les sinuoses carreteres que porten a la serra de l´Alpujarra: els arbres es desprenen de l´or de les fulles i claven al cel els dits grisos que es despullen. En un vessant de la muntanya es veuen les cases blanques com clapes de neu amuntegades les unes damunt les altres; en uns pobles l´església sobressurt en rajol vermell, en d´altres, camuflada de blanc, la torre del campanar treu el cap desafiant... Pampaneira, Lanjarón, Trevélez...
Falta una setmana pel dia de Tots Sants, les tombes es blanquejen amb calç, s´escombren les fulles seques i arreu hi ha flors fresques, acabades de posar. A l´entrada del cementiri de Trevélez, un castanyer llueix alegrement els seus fruits tardorals i el recinte, emmarcat per verdes fileres de xiprers, vist des de la distància és un rectangle blanc.
A pocs kilòmetres de Granada hi ha Guadix, un conjunt pintat de blau, d´ocres i de blanc, de cases enfonsades a dins la terra argilosa; al cim de cada promontori apareix una arrodonida xemeneia, que amb el blanc encalcinat delata que a sota hi ha una vivenda. Alguna d´aquestes cases-cova té reixes pintades de verd, rajols formant sanefes i càntirs d´ornament; escales blanques que donen a patis enjardinats i ceps que a l´estiu regalen ombra. Aquí i allà s´escampen xemeneies per tot el poble, formant sobre la terra un collaret de perles de ciment.
La catedral de Guadix destaca per la seva bellesa mesurada, renaixentista. A l´entrada del temple s´hi pot contemplar una rèplica exacta de “la Pietat” de Miquel Àngel.
A 20 kilòmetres de Màlaga, Casabermeja és un poble de carrers que s´encimbellen, de cases blanques, de tranquil.litat, i l´ única casa vermella, l´església , de la primera meitat del segle XVl, conserva a dins el blanc tradicional a les parets, a les capelles, i al rostre de les verges. El seu campanar és enrajolat, de sanefes blanques i verdes, i a la façana, dins un mosaic de blau cobalt un Crist hi carrega una creu vestit de negre.
A les cases del poble hi ha una cortina a la porta, balcons enreixats de dalt a baix , clavats a les façanes testos de geranis vermells i rosats, i a la cantonada d´algunes cases hi ha vitrines que guarden verges, sants i creus guarnides.
Els carrers del petit cementiri de Casabermeja s´enfilen com els carrers del poble. Els primers enterraments es feien en forma de rasa i eren recoberts per pedres que es pintaven amb calç; més tard s´hi construiren panteons i túmuls. El cementiri, que és del segle XVIII, és conegut per la seva peculiar forma arquitectònica; a manera de vivenda, cada nínxol té tres parts, una porta a la part de baix, la làpida al mig i al cim un frontal ornamentat.
Per sobre les tombes arrenglerades, el negre forjat de les creus sembla que vol fugir del blanc enlluernant cap al blau d´un cel sense núvols.
