Santa Cristina d´Aro és una ciutat de carrers enfilats a la muntanya. A l´estiu les plantes dels jardins fugen dels testos buscant racons obacs on amagar-se, i els xiprers espigats estiren el cap per sobre les teulades. Als camps cremats el girasol capitaneja el seu exèrcit groc i un vent embogit dibuixa cercles en l´herba daurada.
Volen papallones pels camins com flors desarrelades, que alliberades de les seves tiges, semblen camèlies blanques, grogues i rosades. Les Gavarres, un indret de màgics paratges, de pedres megalítiques, de dòlmens i menhirs, de farigola i de romaní als marges, i la visió fugaç d´un pit-roig deixant un lleu tremolor a la branca solitària. El Ridaura, riu d´or que enriqueix els horts, i al seu pas va omplint petites fonts i rieres empedrades. A les cases més velles encara giren molins d´aigua, i les façanes conserven els dibuixos de rellotges antics, on el sol va marcant amb els dits les hores que avancen.
Cap al tard s´aixeca un aire que rebaixa les brases de la tarda, quan les ombres van caient sobre el camí que puja a la muntanya. La pineda que alberga els troncs de gegants s´allibera de l´escalfor esclatant, i un sol claudicant va tancant a ponent la seva vermella pestanya. De nit cauen nombroses estrelles enceses com lluernes, i del silenci de l´arbreda n´arriba un so amortit, de suros que es rebreguen. A mitjanit, la son escurça les seves passes. Es tanquen les parpelles. Canta un grill.
(Premi Mercè Rodoreda de Santa Cristina d´Aro en la categoria de relat curt. )
